La història de dos companys que farà
canviar la teva forma de pensar
Catalunya Diari
A vegades donem per suposat que la nostra felicitat s'ha d'anticipar a la de la resta, però aquests dos amics ens demostren el contrari.
A vegades som incapaços d'aturar el dolor que sentim i encara que és normal, molts cops trobem persones capaces de sobreposar-se al seu patiment per a poder millorar la situació de les persones que els rodegen. Aquest és el relat d'un home que va ignorar els seus problemes per aconseguir que un home que patia pogués ser feliç, tal com ens explica el portal expandedconsciousness.com.
Dos homes greument malalts compartien habitació a l'hospital, i un dels dos es veia forçat a reincorporar-se una hora al dia per afavorir el drenatge d'un medicament que els metges li administraven. Aquest home era davant de l'única finestra de l'habitació, i la del seu company quedava allunyada, davant la porta. Quan era l'hora de la tarda en la qual el pacient proper a la finestra havia de seure per a rebre el tractament, aprofitava per a descriure-li al seu company tot el que passava a l'exterior.
La finestra donava a un bonic parc, amb un llac on els cignes i els ànecs passaven les hores mentre els nois i noies petits feien volar els estels al cel blau. Els enamorats passejaven agafats de la mà pels carrers engalanats i florits del parc, des del qual es podia veure la silueta de la ciutat. El company de l'habitació tancava els ulls i es transportava al lloc idíl·lic i florit que l'home li relatava, i des de feia dies, es tornava a sentir molt viu gràcies a tots els relats del seu amic.
Van anar passant els dies, les setmanes i els mesos, i una tarda una banda de músics amb uniformes vermells desfilava pel parc mentre atreien totes les mirades dels passavolants, un altre dia els nens i nenes jugaven amb troncs i vaixells al llac, mentre que els dies assolellats la gent s'amagava entre els arbres que els hi proporcionaven una ombra molt fresca, sota la qual parlar, jugar a cartes, o simplement, parlar.
Anava passant el temps, i un dia com qualsevol altre, la infermera va entrar a l'habitació per contemplar entristida el cos sense vida del malalt que es trobava al costat de la finestra, que havia mort plàcidament mentre dormia. Al cap d'un temps, quan va creure que era el moment adequat per demanar-ho, el pacient va demanar a la infermera si el podien traslladar al llit del seu difunt company, al costat de la finestra, al que la infermera va dir que sí sense cap problema.
Quan es va haver instal·lat al seu nou llit i es va quedar sol a l'habitació, el pacient va aixecar-se lentament per a poder gaudir del parc, però per a la seva pròpia sorpresa, només va trobar una paret de formigó blanc, construït a pocs metres de la seva finestra, i que bloquejava absolutament les vistes. Sorprès va demanar a la infermera com podia ser que el seu amic li descrivís aquell magnífic paisatge inexistent, i les paraules de la infermera el van deixar de pedra, «el teu company era cec i, evidentment, no podia ni tan sols veure la paret de formigó. Potser només intentava animar-te».
A vegades la clau de la felicitat es troba en fer feliços als altres, sigui quina sigui la nostra situació actual, ja que les penes compartides es divideixen, mentre que la felicitat compartida es multiplica.
